L'atropellament de Muriel Casals: debatem de veritat sobre la ciutat que volem?
La mort de Muriel Casals, atropellada per una bicicleta, ens hauria de fer reflexionar a tots sobre l'ús que fem de les nostres ciutats, independentment de si som ciclistes, vianants, automobilistes, motoristes, taxistes o repartidors comercials. I com a societat, ens hauria de portar a una reflexió conjunta, seriosa i en profunditat sobre tot l'espai que hem cedit per a la circulació de vehicles privats.
A les xarxes socials és fàcil trobar el video "Barcelona en tranvía", amb imatges preses el 1908 des d'un tramvia que feia el trajecte entre el Passeig de Gràcia i la part alta de la ciutat. Les imatges són reveladores: ens mostren uns carrers pels quals circulen alguns cotxes, alguns carros, algunes bicicletes, però, sobretot, uns carrers que els ciutadans poden creuar sense por a ser atropellats en qualsevol moment.
Es podrà objectar a aquesta apreciació que la Barcelona pre-Eixample era més ingrata. I en efecte, a l'actual Ciutat Vella hi havia una altíssima densitat de població i de vehicles de tracció animal, i el risc de ser atropellat era patent. Però és igualment cert que del segle XIX cap enrere, la totalitat de la via pública -voreres i calçades- eren patrimoni dels vianants.
Amb la irrupció de l'automòbil al segle XX, el vianant, i amb ell tota la societat, va renunciar a uns espais que fins llavors li havien estat propis. De cop i volta, tothom volia tenir cotxe, i sota el miratge de la modernitat i d'una visió determinada del progrés, vam cedir als vehicles de quatre rodes bona part de les nostres ciutats, acceptant els fums, els sorolls i les morts que deixaven al seu pas com un peatge inevitable a pagar.
A Barcelona i a la majoria de ciutats catalanes s'han fet esforços per tenir ciutats més habitables. En alguns casos s'han eixamplat voreres, s'han fet carrers de vianants i parcs, s'han creat zones 30 i poc a poc s'ha reduït l'aparcament en superfície.
Però si observem una ciutat com Barcelona des d'Street View amb mirada crítica ens adonarem que hem fet ben poca cosa per recuperar la ciutat per a les persones. Bona part de la via pública segueix copada per vehicles aparcats o que circulen amb un únic ocupant. Alguns exemples de com malbaratem l'espai comú: una filera de vint cotxes aparcats a la calçada ocupa la mateixa superfície que tres aules d'una escola; una filera de cent cotxes és més gran que un camp de futbol... I si parlem de vehicles en moviment, l'ocupació de l'espai públic es multiplica per tres o per quatre.
Això té algun sentit? De veritat estem disposats, com a societat, a seguir renunciant a aquest espai gegantí que sobre el paper és patrimoni de tots?
L'atropellament de Muriel Casals va precipitar, des d'alguns mitjans, l'obertura d'un debat sobre l'ús de la bicicleta a la ciutat i els comportaments incívics dels ciclistes. Un debat que es va tallar en sec quan es va saber que havia estat la vianant qui havia creuat en vermell.
Seria bo que el debat es reobrís i ampliés. És absolutament necessari que els ciutadans debatem sobre quines ciutats volem deixar als nostres fills. La sensibilitat social ha canviat de forma radical respecte als anys setanta, quan a Barcelona es planificava foradar Collserola i Montjuïc com un formatge per connectar amb el Vallès i la Zona Franca. Avui, les persones volem ciutats més amables, netes, silencioses, sostenibles i saludables.
És necessari que ens preparem per als canvis que ja es comencen a veure. La proliferació de bicicletes per Barcelona és només el símptoma d'una demanda social creixent. Perquè, en paral·lel, comença a emergir una mobilitat elèctrica que en molts casos anirà substituïnt els vehicles que coneixem.
Les motos i els cotxes seran en molts casos substituïts per vehicles d'ús individual, tots ells elèctrics, silenciosos, no contaminants i efectius, que avui ni tan sols som capaços d'imaginar. Les bicicletes elèctriques, patinets, segways o monocicles que cada cop veiem amb més freqüència pel carrer són els precursors d'una cosa diferent que canviarà de forma radical les ciutats i la forma que tenim de desplaçar-nos.
Les joguines d'avui són els vehicles de demà.
I les ciutats s'hi hauran d'adaptar. Els qui governen els nostres ajuntaments han de començar a prendre consciència que ben aviat hauran de crear xarxes de carrils per a vehicles alternatius. Per satisfer la demanda creixent d'uns nous enginys mecànics que beneficiaran el conjunt, els espais reservats per a ells hauran de ser molt més ambiciosos que els carrils bicis que han posat en marxa els últims anys. La societat ho demandarà, i ja no n'hi haurà prou a pintar carrils sobre les voreres o a esgarrapar algun carril escadusser sobre la calçada. Per a la seguretat de tots, cada tipus d'usuari haurà de tenir el seu lloc per desplaçar-se.
Dissortadament, la ciutat seguirà sent bigarrada i un potencial focus de conflicte. Però entre tots hem de lluitar perquè, per davant de tot, sigui lloc de convivència.
Comença a ser hora de recuperar la ciutat per als ciutadans.
